---

Ricard Biel

lien

Dilluns, 13.5.2013. 23:58 h

Jugant a voler la independència

No hi ha cap vot

No estic gens d’acord amb l’afirmació que Espanya, amb les seves flagrants animalades, cada cop posi les coses més fàcils a l’independentisme català. Crec que passa just tot el contrari: com més fàcils posa Espanya les coses Espanya a l’independentisme català, més dificultat tenen els catalans, inclosos la gran majoria d’independentistes, per continuar marejant la perdiu de manera creïble, i, doncs, més evident es fa la seva manca de voluntat real d’anar cap a la independència. És el que té l’estat malaltís d’aquest poble que no sap viure sense queixar-se com un infant d’Espanya, perquè si no ho fes hi hauria un buit a la seva vida que, a més, delataria sense sordina la seva eterna incapacitat per alliberar-se del veí. Els catalans estan eternament agraïts als espanyols per la seva tàctica constant de distracció amb què piquen gustosament, i anhelen les seves humiliacions, ja que sense aquestes tot el temps que esmercen queixant-se l’haurien d’esmerçar a actuar amb fermesa cap a l’objectiu de llibertat. El català necessita com l’aigua la humiliació espanyola per retroalimentar la seva pròpia malaltia, talment una addicció. El català és un infant que diu que el professor li té mania perquè mentre es queixa no estudia. El català és un mal alumne que té un examen i passen els dies i va dient un cop rere l’altre amb tot d’excuses demà, demà m’hi poso, però no s’hi posa mai, ni el dia abans de l’examen, i sempre suspèn, un examen rere l’altre, fins que l’expulsen de l’escola. En fi. Serà així com morirem nacionalment en màxim un parell de generacions.
 
Com més fa veure que mossega Catalunya, lamentablement només a causa de la necessitat econòmica, més mossega de veritat Espanya i més evident es fa que ni de conya Catalunya aconseguirà la independència. Perquè els catalans no volen la independència, sinó simplement jugar a fer veure que la volen. Els que volem la independència som i hem estat sempre quatre gats mal comptats. No pots dir que desitges una cosa quan després fas tot el contrari per aconseguir-la o l’ajornes eternament, que ve a ser el mateix. Fets i no paraules, perquè altrament les paraules emmascaren l’absència de fets.
 
La patètica insistència del govern català dient que la declaració de sobirania entra perfectament dins la Constitución, i tot per no fer enfadar l’amo de qui dius voler-te alliberar i les lleis del qual hauries justament de violar forçosament per aconseguir-ho; la insistència a dir que la declaració no té cap valor jurídic (si no en té, jo diria que estan prenent el pèl al ciutadà català); la insistència a sorprendre’s cada vegada que Espanya ens escup i, malgrat això, continuar parlant amb cofoisme cretí de tarannà pactista; la reacció del govern català recorrent ara al Tribunal Constitucional l’anul·lació de la declaració de sobirania; la insistència a continuar parlant amb la boca petita deixant anar ridiculeses lamentables i covards com “de vegades la democràcia espanyola trontolla una mica”, expressions falses que, lluny de definir com es mereix el repugnant Estat espanyol, el prestigien; la insistència a no entendre el concepte “consens” en no respectar simplement la majoria consensuada per no fer enfadar ningú, sobretot l’enemic botifler i espanyol interior; la incapacitat de respondre a l’acte que, a partir d’ara, el castellà que es parla a Catalunya es dirà Cagao, i en canvi lluny d’això fotre-se’n de l’agressió espanyola amb el lamentable humor irònic català, aquest vergonyant recurs de sempre per dissimular la manca de reacció i l’acotament de cap de sempre...
 
En fi, tot plegat indica que aquí es treballa contra la possibilitat real d’independència, sent el pur reflex des de la política del tarannà del poble votant, un reflex que no fa més que evidenciar vergonyosament la impotència catalana per fer les coses com caldria si de debò es volgués aconseguir allò que es diu voler. I el més greu de tot plegat és que el poble diu sincerament que desitja la independència. Ja és això, però. La seva inconsciència confirma el diagnòstic de la malaltia.
 
Ricard Biel

lien

lien

lien

Els Segadors (les Moissonneurs en catalan) est l'hymne officiel de la Catalogne depuis 1993. Il est inspiré par une ancienne chanson populaire. Les paroles actuelles ont été écrites en 1899 par Emili Guanyavents et la mélodie a été composée par Francesc Alió en 1892.

Les paroles font référence au soulèvement populaire de la population catalane entre 1640 et 1652 contre l'augmentation des taxes prélevées par Philippe IV d'Espagne pour financer la guerre de Trente Ans. Cet évènement est connu sous le nom de guerre des faucheurs. La mélodie populaire remonte au XVII^e siècle, exception faite du refrain qui est postérieur et qui n'appartient pas à la légende.

Cet hymne sert de chant de ralliement à des catalans républicains pendant la guerre d'Espagne. Il est interdit par la dictature franquiste. Actuellement, il sonne chaque année pendant des actes de La Diada.

lien

Torre Agbar à Barcelone.

Vue générale de Gérone, sur l'Onyar.

Casa Batlló de Gaudí à Barcelone.

Panorama de la montagne de Montserrat.

Cant de la senyera

Joan Maragall, 1903
Photo de Pau Audouard

El Cant de la Senyera (Chant du drapeau) est une composition pour chœur mixte sur un poème de Joan Maragall composé expressément comme hymne de l'Orféo Català. Il est joué pour la première fois à Montserrat en 1896 lors d'une cérémonie de bénédiction du drapeau catalan. Le chant a été interdit par le régime franquiste de 1939 à 1960.

Il est utilisé de facto comme hymne national à l'égal du chant des segadors jusqu'à ce que ce second hymne reçoive officiellement son statut d'hymne national.

Le 19 mai 1960, l'interprétation du Cant de la Senyera par le public au palais de la musique catalane en présence de plusieurs ministres franquistes se solde par la condamnation à 7 ans de prison du jeune militant nationaliste Jordi Pujol (qui sera président de la Généralité de Catalogne entre 1980 et 2003 après l’établissement de la démocratie)¹.

Paroles

« Refrain:

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. »

Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelone, 10 octobre de 1860 - 20 décembre de 1911) a été un poète en langue catalane.

Biographie

Il est né à Barcelone au sein d'une famille bourgeoise catalane ; fils d'un entrepreneur de l'industrie textile. Il a étudié le droit et n'a pas continué l'affaire familiale, se consacrant plutôt au journalisme et la poésie. Il a aussi travaillé comme traducteur de classiques de la littérature allemande.

Avocat de profession, il a été une figure des cercles littéraires et culturels barcelonnais de son époque ("Modernisme catalan"). Maragall a maintenu une attitude critique devant la réalité espagnole et il a défendu l'ouverture de la Catalogne à l'Europe et la diffusion d'un catalanisme culturel.

Il est l'auteur du célèbre poème Cant de la senyera (Chant du drapeau), mis en musique pour chœur mixte et composé expressément comme hymne de l'Orféo Català. Cette œuvre est interprétée pour la première fois à Montserrat en 1896 lors d'une cérémonie de bénédiction du drapeau catalan. Elle sera utilisée de facto comme hymne national catalan à l'égal d'Els Segadors (Les Moissonneurs), jusqu'à ce qu'en 1993 ce second hymne reçoive officiellement le statut d'hymne national.

Joan Maragall repose au cimetière de Sant Gervasi, à Barcelone.